Mojinos Escozios, Mägo de Oz i el Tibidabo

Aquest passat cap de setmana ha estat força entretingut pel que fa a la meva part i a la de molts membres dels Castellers de Barcelona.

Tot va començar el dissabte a la tarda quan un servidor acompanyat d’una senyoreta ens vam anar d’excursió el llunyà poble d’Ascó, si aquell que és conegut per tenir una central nuclear. Tot i que erem conscients de què aquest poble es troba situat força lluny de Barcelona no va ser fins que vam fer el viatge d’anada que vam concloure que ho era, però al 100%. Com vam sortir d’hora de Barcelona i no teníem pressa vam decidir anar per la N-340 fins a Torredembarra, aquí agafar l’autopista ja que amb el ticket que et donen no has de pagar el de Tarragona, sortir a la sortida posterior al peatge de l’Hospitalet de l’Infant, i per aquí per carretera cap a Ascó, passant primer per diferents pobles, entre ells Vandellós, per agafar una altra carretera direcció Mora d’Ebre, i finalment veure les indicacions d’Ascó i arribar-hi després d’una bona estona de viatge, la qual va ser entretinguda, entre la música que escoltàvem i la “noia” del GPS a la qual no li fèiem ni putu cas.

Quan s’arriba a Ascó el primer que et trobes és la gran torre de refrigeració de la central nuclear, i després de passar una rotonda ja s’entra al poble en sí, el qual quan un se n’adona ja l’ha passat de llarg i ha de tornar cap enrera com es pugui, i va ser girant la primera que vaig poder a la dreta per donar la volta però no podia ja que el carrer era d’un sol sentit, i tot tirant cap endavant em vaig trobar circulant pel centre de la vila d’Ascó, amb carrers de pujada i baixada, ben estrets, fins que vaig tornar a la carretera principal on vaig poder aparcar.

I us preguntareu? Què anàvem a fer a Ascó? Doncs la resposta és molt senzilla, la principal excusa era assistir a un concert de Mägo de Oz, el qual estava emmarcat dins del Festival Rock&Fame, però a més d’aquest grup hi actuaven els Mojinos Escoz

ios, per tant, doble ració de rock. L’altra part del festival ja era de música electrònica i ja passàvem de quedar-nos.

Doncs bé, vam arribar bé de temps i vam veure una mica quines opcions de bars i restaurants tenia aquest poble, i vam arribar fins a l’estació de tren (no ho sabia pas que en tenien), on al costat es troba situada la oficina d’informació turística i vam aprofitar per conèixer una mica el poble, principalment on es troba el camp de futbol, que era on es feia el concert. Un cop coneguda la manera d’arribar-hi, entrem a un bar per refrescar-nos una mica (deu n’hi do la calor que fa per allà baix), i ens trobem amb uns quants membres dels Mojinos. Sortim del bar i anem a veure on es troba el camp de futbol, el camí ja està estudiat i tornem al poble a sopar, amb la responsabilitat meva de decidir on ho fem, finalment em decideixo per un bar-restaurant que té a fora una pissarra amb el menú de migdia. Entrem, demanen per sopar (són les 20.15h més o menys) i em diu que fins les 22h res de res, li diem si ens pots fer entrepans o alguna altra cosa, i ens ofereix plats combinats, però que davant nostre està una altra taula, cap problema!! Ens agafa la nota, tant del menjar com de la beguda, normalment la beguda té la porten al moment però en aquest cas no es compleix i quan el cambrer ens diu que dintre de poc ens porta el menjar, li he de recordar el tema de les begudes. Per cert, com a curiositat, descobrim que en aquest poble hi ha una marca de gelats que es diu “Estiu”, amb la mateixa gamma que Frigo però amb altres noms.

Mengem, paguem i sortim cap al camp de futbol, quan hi arribem s’hi troba força gent a la cua, finalment entrem i podem observar com hi ha dos escenaris, un a cada punta del camp, i al mig hi ha els estands de marxandatge dels dos grups de rock, veient la gent que es posa davant de cada escenari i a l’estand de promoció es pot veure com el grup que atrau més gent és el de Mägo de Oz.

Mentre mirem els estand i ens decidim a comprar un encenedor en el de Mojinos ja que en de Mägo era impossible, en aquell moment apaguen llums i comença el concert de Mojinos, 15 minuts abans de les 23h, hora anunciada d’inici del concert. Surten els Mojinos, i l’últim component és el Sevilla, el qual va amb uns pantalons vermells que li dona forma a les parts, unes botes rares i una capa com de superman, la qual se la treu ben aviat. El concert comença amb el públic una mica fred, i on en la segona cançó falla la infraestructura i han de tocar a començar, però poc a poc la gent es va animant, també el grup i el concert és força bo, amb algunes de les cançons del darrer disc i amb alguns clàssics del grup. A destacar que el Sevilla no s’està quiet ni callat en cap moment, i li agrada interactuar molt amb el públic que assisteix als seus concerts. Concert entretingut, divertir, i per ballar una bona estona Per a que veieu com va anar el concert, us deixo un vídeo de quan va haver-hi el problema tècnics, i el vídeo complet d’un de les cançons que van tocar.

Un cop acaben els Mojinos ens desplacem a l’altra punta del camp, on tocarà Mägo de Oz. Després d’una petita espera, comença el concert, amb l’ambient ja més escalfat i amb una afluència de públic que va en augment a poc a poc. L’escenari on toquen és molt maco, i els coristes del grup que es troben a dalt de tot de l’escenari de tant en tant baixen cap a baix a través de l’arbre que es troba a l’escenari, el qual és el símbol del darrer disc del grup. El concert va increscendo en tot moment, amb grans moments des d’un bon inici, cap al mig del concert amb la gran “Finisterra” que dura sols més de 15 minuts, però amb un final meravellós i vibrant amb cançons com “La costa del silencio”, “La posada de los muertos”, … per finalitzar amb el gran hit d’aquest grup, o sigui, “Fiesta Pagana”. Concert molt bo, amb un molt bon so, i està molt veure un grup de rock amb flauta i violí com a instruments. Us deixo el vídeo de “Fiesta Pagana”.

Com nosaltres ja havíem vist el que volíem i el dia següent havíem de “matinar”, tornem cap a casa, a on arribem vora les 5 de la matinada (amb algun moment d’angoixa ja que m’anava dormint abans i després del peatge de Martorell), dormir una mica i cap a la Plaça Catalunya on hem quedat més de 30 membres de la colla (i alguna altre que no ho és) per gaudir tots junts d’un dia de diversió al Parc d’Atraccions del Tibidabo. Tot i la puntualitat de la majoria, hem d’esperar que es compleixi la mitja hora castellera per a poder pujar al tibibus que ens portarà cap al parc.

Arribem al parc, hi entrem després de fer servir els 2×1 i tot i que alguns volen anar tots junts cap a la muntanya russa, un servidor amb altre gent ens anem cap als”autos choques”, després de pujar-hi una primera vegada i veient que l’atracció del “Pendol” es troba ben a prop decideixo acostar-m’hi per veure com és, i quina cua s’ha de fer, ja que la darrera vegada que vaig visitar aquest parc no existia aquesta atracció. Veient la poca gent que hi ha la cua, però heu de tenir en compte que cada vegada sols pugen quatre persones, em decideixo a pujar-hi, quan ja em toca dubto entre anar de cara o d’esquena i finalment prefereixo anar de cara. Et puges a l’atracció i quedes amb les cames totalment penjant, comença a pujar i sembla que no s’aturi, quan ja para de pujar moments de tensió esperant quan et deixen caure al buit, aquests segons passen i cap avall a tota velocitat i traient tota l’adrenalina en forma de crits, després el pendol torna a pujar i a baixar fins que s’atura, però està clar que la sensació forta és la de la primera caiguda. Surto amb la sensació que no noto les cames, i de camí cap a altres atraccions em trobo als meus acompanyats al vaixell pirata i hi pujo, amb una decisió totalment errònia, ja que ho passo molt malament ja que amb el moviment aquest estic a punt de vomitar, però no passa d’aquí. A partir d’aquí decideixo prendre’m les coses amb més calma, i amb més gent de la colla pujo a altres atraccions i cap aquí a dinar al costat del “Castell misteriós”.

Després d’omplir la panxa, la qüestió és no buidar-la i ens anem cap a “L’Hotel Krüeger”, el qual obre a les15h, tot i arribar-hi abans ja hi ha molta gent i hem de fer més d’una hora de cua. Quan aconseguim passem una bona estona, i jo em duc dos ensurts considerables, d’aquí passo a pujar alguna atracció més però el cansament del dia abans cada vegada és fa més present i quan són les 18h ja estic a dins del bus que em portarà cap a la Plaça Catalunya i d’aquí cap a casa.

En conclusió, gran cap de setmana, amb amics, coneguts i d’altres, el proper segur que serà diferent.

Més fotografies del Tibidabo, les trobareu aquí, el Picassa del Pau Piqueras.