El primer 4d8 sense els “Palomos”

Bé, després d’explicar-vos perquè em diuen TETE, us vaig avançar que us aniria explicant anècdotes de la meva època de canalla, i potser també d’alguna més recent.

Començarem amb l’anècdota que pren com a referència el quatre de vuit carregat a la diada dels Minyons de Terrassa del 1987.

Aquest era el quart quatre de vuit carregat per la colla, però la importància radicava que era el primer que s’aconseguia després de l’escissió que hi havia hagut al 1985 del sector de Santa Coloma que van fundar els Castellers de Santa Coloma. A més a més, des d’aquell quatre de vuit carregat cada anys la colla ha aconseguit carregar o descarregar com a mínim un castell de vuit, o sigui, aquest serà el 20è any, i això poques colles ho poden dir, i encara que sembli que tal com està el món casteller els castells de vuit estan poc valorats tots els que els fem sabem de la dificultat que comporta mantenir aquest nivell any darrera any.

Des de què vaig entrar a la colla ja vaig coincidir amb poca gent de Santa Coloma ja que va ser durant l’escissió, però alguns si van quedar com el Xavi Sole, el “Cisco” (Francisco Cádenas) o “l’Encarna”. El 1987 era ja el meu tercer any a la colla i en els castells ocupava la posició d’aixecador i ja havia fet alguns cinc de set, quatre de set amb el pilar (ah, de petit i fent d’enxaneta del pilar m’agradava més que ara) i tres de set per sota, com a millor castells. Aquell mateix any ja havíem intentat el quatre de vuit a la Mercè però sense èxit.

Per tant, la colla es presentava a la diada dels Minyons com l’última oportunitat (per algunes coses no passen els anys!!) per tal de fer el carro gros.

El quatre de vuit va ser el castell triat en segona ronda, i a la primera es va agafar confìança (i ara no ho recordo exactamet) amb el tres de set per sota o amb el cinc de set. Arriba l’hora de la veritat, i el castell es comença a alçar amb bona mida, em donen la senyal de què pugi i ho vaig fent amb el meu estil inconfusible, que era amb moltes batzegades (allò de finet i pel mig no anava massa en mi), fins que arribo al pis de quints i dosos i faig una petita aturada i senyalo cap a la pinya que un dels dosos o quints té el peu mal posat, el cap de colla (l’Albert Regola) em crida per a què continuï cap amunt, em poso en la meva posició, l’enxaneta passa (l’Aïna) i el castell es carrega, es comença a descarregar el castell i es trenca (com es pot veure en la imatge) quan estava a l’alçada dels quints. Bé, alegria, i si no m’equivoco, el meu primer i últim castell de vuit d’aixecador.

D’aquest castell, normalment haureu vist una altra imatge en què se’m veu el cul, en canvi aquesta foto se’m veu la cara. La va fer la meva mare, ja que tota la família anàvem a les actuacions.

D’aquest castell i de l’actuació sencera existeix el vídeo, el qual està en l’arxiu de la colla. Si puc, un dia d’aquests el penjaré per a què el visualitzeu i veieu el que us he explicat en aquest bloc.