Un fet històric: castells a la Mairu

Els Castellers de Barcelona vam fer història aquest darrer cap de setmana del mes de juliol del 2009, ja que per primera vegada una colla castellera aixecava un castell de set pisos dins d’una cova. I aquesta cova no va ser qualsevol, sinó que va ser la coneguda com a Mairu però que és diu Mairuelegorreta, situada al Parc Natural del Gorbea, a la població de Zigoitia, a la provincia d’Àlava a Euskadi.

I perquè això de fer castells en una cova? I perquè en aquesta? Doncs aquesta història comença ja fa uns quants anys, després de què al 2000 la colla aixequés un castell de set a dalt de tot el Puigmal, algunes ments privilegiades de la colla van pensar quin podia ser el següent repte, i després d’un viatge a Eukadi es va pensar en fer castells dins d’una cova, i com a Catalunya o no hi ha amb les característiques necessàries, o no es coneix, o és díficil d’arribar, es va somiar amb la idea de fer castells a la Mairu, però el primer any que es va voler fer no hi va haver l’empenta necessària. Però pel 40è aniversari de la colla es va recuperar la idea i des de la comissió del 40è es va treballar per fer realitat aquest somni, contactant amb institucions i entitats de la zona per tal de que ens donguessin un cop de mà en l’organització d’aquesta actuació, i ben aviat vam aconseguir el suport logístic de la “Federació Alavesa d’Espelologia” i de l’Ajuntament de Gopegi, amb el qual teniem garantida la il·luminació de la cova, el sopar del dissabte i esmorzar del diumenge, i lloc per poder dormir.

Doncs bé, amb tot això planificat, i amb molts dubtes i intriga ja que al confiar en l’organització d’alguns dels detalls del viatge a gent que no coneixem no sabiem com sortiria, s’obre la llista per a què s’apunti la gent, i tot i que molt just, surten els números per a fer un castell de set, i ens decidim tirar endavant l’actuació.

El dissabte de matinada surt l’autocar cap a Gopegi, mentre altres castellers ja hi són des del dia abans, o pugen en cotxe el mateix dia. Per la meva part, un grup de quatre sortim a les 7.30 de Barcelona direcció Vitoria, on dormirem la nit del dissabte, i on arribem gràcies a la companya de tants viatges la “Ligeresa” (el meu GPS, que li agrada molt dir: gire ligeramente…). D’aquí cap a Gopegi, on som dels darrers en arribar, i on comprovem el  muntatge de tendes al terreny que hi ha al costat de la piscina municipal, i fem un primer tast del que ens espera per sopar fent un petit dinar en l’únic restaurant del poble.

A les 15h és la concentració per a pujar amb l’autocar i els cotxes necessaris fins al parking del Parc Natural, on inciarem la pujada cap a la cova. Cami curt però complicat ja que en més d’un tros és força estret i tot i això l’autocar aconsegueix completar tot el recorregut. Ens disposem a començar la pujada però hem d’esperar als nostres guies, quan ja estan preparats comencem i ho fem tots agrupats per un camí força ample i amb poca pendent, però això serà cap al principi ja que després passem per un camí força més estret i en dos trosos amb una pendent força considerable, això provoca que el grup es vagi estirant cada vegada més. Després d’una hora de caminar, més o menys, tothom ja és a dalt, ben suats, i agafem una mica d’aire abans d’entrar a la cova, ens posem la camisa i la faixa i fem la foto de grup, fem el darrer pas fins a l’entrada de la cova on fem els primers castells del dia, dos pilars de quatre simultanis amb la senyera i la ikurriña, en un tros de terreny amb una pendent considerable. Doncs ara ja és el moment, entrem a la cova, la qual trobem força ben iluminada i ben fresqueta, en algunes zones fins i tot passa aire, després d’una entrada amplia ens trobem amb unes escales per a baixar on s’ha d’anar amb  molt de compte ja que estan humides, després un nou cami recte i ja arribem a la gran sala, la qual té les mides adecuades per a fer castells. Un cop som aquí comprovem en quin lloc és més adient fer els castells, i un cop decidit ens possem mans a l’obra, i ho fem amb el 3 de 7, castell amb una alineació poc habitual però que no dóna cap complicació, alegria de tota la colla i principalment de l’Oriol Costa, alma mater d’aquest projecte i el qual s’emociona al veure emocionar-se al contacte de la Federació Alavesa, el Miguel Ángel. A continuació 2 de 6  per agafar rodatge, i per acabar un pilar de 4 de comiat del públic, el qual consisteix en gent de la Federació Alavesa, veïns de la zona, alguns familiars i gent del Casal Català d’Alaba, els qual han aplaudit amb entusiame la nostra actuació. A destacar el paper dels grallers, sols hi van venir el Luisito i el 52, els més petits del grup, però es van comportar com a homes i van estar a l’alçada de l’actuació. Toca els parlaments, primer del president de la colla, després de l’Oriol i tot seguit del Miguel Ángel, i marxem de la cova per a fer el cami de tornada. Llàstima que ningú penses en aquell moment de fer la foto de grup a dins de la cova, ja que ja l’haviem fet fora, potser per la por de no saber quanta llum hi hauria.

Un cop a fora comencen el camí de tornada, alguns ho fem per un diferent al d’anada, una mica més llarg però molt més fàcil i ample. Arribem a baix de tot, i hem de recorrer uns quants metres cap a enrere per arribar  a la zona de pàrking, i d’aquí de tornada cap a Gopegi. Un cop estem de nou a Gopegi descansem una mica esperant l’hora del sopar, aquesta arriba i és en el restaurant del poble, el qual a més també és forn i pastisseria. El menjar està al nivell d’Euskadi i hi ha gran varietat de segons i postres, durant el mateix converses vàries, tant de castells com de temes més tomateros. Un cop sopats entra el Miguel Àngel i se li fa entrega d’un regal, un quadre amb la foto del primer 4 de 8 amb el pilar carregat.

Ja fora del restaurant ens desplacem cap a la zona d’acampada, on els que han sopat al restaurant i els que ho han fet pel seu compte han començat la festa, a base de diferents licors i de música amb les guitarres del Barceló i del Julià. Ens estem una estona, el suficient per a veure i beure una mica, i de tornada cap a Vitòria, passant primer per Murguia per deixar a la Carina.

Ja el diumenge, el grup d’autocar surt ben d’hora, després d’esmorzar al mateix restaurant, cap a Saragossa on dinaren i tot seguit cap a Barcelona. Nosaltres ens llevem tard i fem una visita turística pels carrers de Vitòria, i de tornada cap a Barcelona, amb parada a Calahorra on dinem.

La valoració de la sortida és altament positiva, va haver-hi una gran comunió entre tots els que hi vam anar, i encara que teniem molt dubtes i incerteses sobre el que ens podíem trobar respecte a l’organització de tot, tot va sortir a la perfecció. Aprofito per felicitar a l’Oriol Costa per la persistència i la iniciativa, a la gent de la Federació Alavesa d’Espeleologia pel suport logístic,  a l’Ajuntament de Gopegi per deixar-nos acampar, al Casal Català d’Àlaba per la seva visita, i a tota la colla que va donar una gran imatge.

Les fotografies de l’Àngels Goenaga a la web de la colla, i dels picasssas d’Oriol Costa, Àlex Rubia i Sandra Lacruz.