Manel no sols per la bona gent

Després del pas pel Cruïlla XXS amb Albert Pla, de Fes Pedralbes amb els Pets i de les Nits d’Acústica amb Andrea Motis quedava un darrer concert d’aquest estiu amb mascareta, rentat de mans i distància social.

I aquest no podia ser un altre que el dels Manel a les Nits del Fòrum organitzat per la gent del Primavera Sound. De nou amb la incertesa del temps amb pluja que va aparèixer a la ciutat de Barcelona durant la tarda, però finalment el sol es tornava a fer pas i el concert quedava garantit, i així es com m’apropava fins al Parc del Fòrum per a gaudir de nou de la música en directe.

Tot i que havia dispensadors de gel hidroalcohòlic a l’entrada del recinte en aquesta ocasió vaig trobar a faltar que estiguessin situats tot just a l’entrada i que el personal que atenia obligués al públic a fer-ho servir.

Com en altres llocs, una primera zona amb beure i menjar, i al fons la zona del concert amb part de pista i part de grades, i on estava tot ben delimitat i amb la separació adient, mentre per la megafonia es recordava les normes de seguretat. Llàstima que sols fos per megafonia (a diferència d’altres concerts on el personal estava més atent a fer complir les normes) ja que després a la zona de pista mateix es podia veure com part del públic s’agrupava en grups, i com en molts casos la utilització de la mascareta brillava per la seva absència. I és que a diferència d’altres concerts que havia assistit, en aquesta ocasió si que podies abandonar la zona del concert i tornar les vegades que un volgués a la zona de village. I després no sols hi ha d’haver una vigilància del personal sinó també una responsabilitat particular de cada un dels assistents al concert, sent conscients de la normativa que s’ha de complir, crec que no costa tant.

En resum, a nivell sanitari el pitjor concert de tots els que he vist en aquesta època de pandèmia, tot i que a la meva zona més o menys va ser passable, sortosament a nivell musical va ser un concert de luxe dels Manel, on van tornar a demostrar que ja han deixat enrere l’ukelele i que els ritmes electrònics estan cada vegada més i millors integrats en la seva música.

Al ser un concert de la gira del darrer disc «Per la bona gent», aquest disc va ser el gran protagonista de la nit però també van , sent afortunats ja que en la majoria de concerts havien tocat vint cançons quant en aquest van afegir-ne una més. Amb uns 10 minuts de retard van aparèixer a l’escenari i van començar els acords de la primera cançó Formigues del darrer disc «Per la bona gent», tot seguit van continuar amb dues més d’aquest darrer disc Els entusiasmats i Aquí tens el meu braç. Era hora de canviar de disc i ho feien amb Serotonina del disc «Jo competeixo», una cançó que té un ritme que enganxa i et fa moure encara que un no vulgui.

Tornen al darrer disc amb Canvi de paradigma, amb un ambient més tranquil i càlid, per tot seguit enllaçar un dels clàssics del grup del primer disc «Els millors professors europeus», concretament Captatio benevolentia, una cançó que és ben bé d’actualitat amb una tornada que diu «I, a vegades, ens en sortim. I, a vegades, ens en sortim. I, a vegades, una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim. I, a vegades, una carambola de sobte ens demostra que ens en sortim».

Van tornar al penúltim disc, al «Jo competeixo» amb Cançó del dubte i amb el gran èxit Jo competeixo, una cançó que sembla que no acaba mai i un no voldria que acabés mai. I de sobte una cançó del segon disc «La cançó del soldadet», la qual des de que va ser una cançó que va sonar al comiat de l’amic Xavi Vila fa uns anys sempre em provoca unes sensacions agredolces, amb emoció intensa i llàgrimes als ulls.

Tornem al primer disc amb una versió renovada i amb la veu cantant del guitarrista del grup, el Roger Padilla, una cançó per moure els malucs a tots els costats, parlo com no de Ai, Dolors. De nou una cançó una mica més tranquil·la, en aquest cas Criticarem les noves modes de pentinats del disc «10 milles per a veure una bona armadura», per tot seguit animar de nou al públic amb cançons dels dos darrers discs, del darrer Tubs de ventilació i de l’anterior Les cosines.

I va arribar un dels grans moments, per no dir el millor del concert, amb l’única cançó que varen tocar del disc «Atletes, baixin de l’escenari» que no podia ser altra que la màgica Teresa Rampell que va arrasar i és que l’amor va arribar a tot el parc i es va propagar con un virus tropical. Van tornar al darrer disc amb els dos primers singles que varen editar, tot començant amb Boy Band per tot seguit Per la bona gent.

Va ser el moment d’abandonar l’escenari de forma temporal per tornar-hi amb dues cançons més pausades del darrer disc, però emocionants i que arriben al cor, Les estrelles i Amb un ram de clamídies. De nou va pujar la temperatura de la nit amb les tres darreres cançons, amb un crescendo sostingut, primer amb Sabotatge del disc «Jo competeixo» (I no em posaré de genolls. I ja m’he posat de genolls), per acabar amb dues de «10 milles per veure una bona armadura», Boomerang amb aquella gravació intensa de quan Induráin es va fondre a les rampes d’Hautacam, i Benvolgut, una de les millors maneres possibles d’acabar el concert tot i que per títol ben bé podria ser el començament d’un concert i no pas la cançó de tancament.

I així va ser com va acabar un concert que ens va fer passar les penes i oblidar-nos per una estona de la pandèmia i tot el que comporta, i tot i portar la mascareta sempre posada és que més demostrable que es pot cantar i ballar sense gaires més complicacions, a excepció de que se m’entelin les ulleres.