Aquest dimarts 10 de març fa un any que vam deixar de fer allò que ens apassiona i ens acompanya en el nostre dia a dia, tot i que per a molts serà un fet insignificant, però pels que ho portem al cor tot el que envolta al món casteller entendreu que no ho és, ni molt menys,.
I és que aquell dimarts els que vam anar a l’assaig de pilars ja varem anar amb el cap ple de pardals de tot el que s’estava veient, sentit i vivint respecte a tot el que envoltava a la pandèmia de la Covid-19, però amb la confiança de seguir endavant perquè cap virus pararia les nostres vides, fins que quan havia d’haver el traspàs de l’assaig de pilars al de general aquest no es va produir i el cap de colla va comunicar que des de la CCCC s’havia demanat de parar l’activitat de forma puntual a instàncies de les autoritats sanitàries.
Va ser el darrer dia de trepitjar el pati d’assaig, de fer pilars a la xarxa, de xerrar de castells en persona, de canviar-se al vestidor, i de saludar i acomiadar-nos dels companys de colla, alguns dels quals encara no he tornat en persona en aquest darrer any que sembla que hagin estat deu. I si aquest darrer assaig va ser el darrer cop que ens vam enfaixar, tot just dos dies abans va ser la darrera presència a plaça fent història amb unes dones extraordinàries revalidant el 5 de 7 i estrenant el 7 de 7 amb nuclis, tronc i canalla format íntegrament per dones.
Sincerament els primers dies, fins i tot amb l’estat d’alarma que es va proclamar el següent cap de setmana, jo era dels que pensava que en poc temps podríem tornar a assaig sense problemes, però a mesura que anaven passant les setmanes de confinament la represa cada vegada es veia més llunyana tot i algun lleuger repunt d’optimisme, per tant, una autèntica muntanya russa d’emocions i sensacions que suposo que us ha acompanyat a tots vosaltres durant aquest darrer any.
Tot i un inici d’any en que la pandèmia ha tornat a atacar fortament, poc a poc les dades van millorant i tot apunta que podem de nou ser optimistes, sembla que la vacunació de la població, tot i que estigui sent a un ritme baix, està donant resultat on s’ha implementat.
El que tinc clar és que quan es pugui tornar a fer castells jo hi tornaré sense cap mena de problema ni de dubte. I és que les coses que hauria deixat de fer altres anys al fer castells aquest darrer any tampoc les he pogut fer, o les he pogut fer amb unes condicions amb les quals no he gaudit de la mateixa manera.
Esperem no haver d’esperar molt més per a tornar primer al pati d’assaig i després a les places, però com diu la cançó «mai és massa tard…», i quan sigui possible i amb tothom, allà hi serem.
El fet casteller vist pel TETE 
Deixa un comentari