L’emoció de les primeres ocasions

El dissabte passat vaig ser un dels assistents al concert de Love of Lesbian, el primer en plena pandèmia sense distància de seguretat, concert que va tenir una repercussió molt més gran del que m’imaginava quan vaig comprar-ne l’entrada, i el qual va ser organitzat per “Festivals per la cultura segura” i amb l’assesorament científic i clínic de la “Fundació lluita contra la Sida i les malaties infeccionses”.

Durant aquest darrer any havia estat a diferents concerts, però sempre a l’aire lliure, amb seient i amb distància de seguretat, per tant, aquest de Love of Lesbian al Palau de Sant Jordi era completament diferent, sense seient, sense distància de seguretat, però amb mascareta.

Quan es va donar a conèixer la noticia del concert hi vaig prendre interès però sense pressa per comprar entrada i així va ser com es van esgotar en poques hores. Al cap d’uns dies, rebia un correu del Festival Cruïlla, del qual  tinc entrada per un concert de Sopa de Cabra no celebrat l’any passat, oferint-me la possibilitat de comprar entrades pel concert i no hi vaig dubtar gaire i la compra va ser quasi immediata. I en aquest moment començava una aventura per poder assistir aquest concert, ja que en primer lloc, amb el codi de la entrada havies de reservar hora pel test d’antígens, el qual havia de sortir negatiu per a poder-hi assistir, tot seguit descarrega d’una app en que es vinculava amb el codi de l’entrada.

Va arribar el dissabte i a primera hora de la tarda em vaig traslladar fins a la Sala Razmatazz, un dels tres punts on es feia el test d’antígens, una petita cua d’uns 10 minuts per entrar, presa de temperatura i ja a dins de la sala a la pista hi havia muntat tot el dispositiu mèdic per a poder realitzar el test d’antígens i en pocs minuts ja em trobava fora de la sala esperant el resultat del test. Finalment em va arribar la notificació del resultat del test i ja amb el negatiu a l’app cap a casa un moment per tot seguit anar cap a la Palau Sant Jordi, amb la combinació de metro fins Plaça Espanya i autobús 150 fins al Palau. Realment vaig trobar a faltar que per a que hi hagués un aforament més reduït a l’autobús que hi hagués hagut l’opció del clàssic autobús especial pels concerts al Palau Sant Jordi.

A diferència de l’habitual que sols hi ha un accés, aquesta vegada n’hi havia tres, un de diferent per cada una de les tres zones en que s’havia dividit la pista del Sant Jordi. Aquí si que la cua va ser més llarga, crec que varen ser 30 minuts com a mínim i poc abans des de l’organització se’ns proporcionava la mascareta FPP2, de nou presa de temperatura i comprovació del negatiu del test a l’app amb nom i cognoms i DNI i vinculat al DNI, neteja de mans, tot seguit comprovació de seguretat i finalment comprovació de l’entrada per poder accedir-hi.

Ja un cop a dins, hi havia l’opció d’estar a la zona de bar i poder estar també a la part exterior gaudint del bon temps o baixar cap a la pista. Un cop a la pista ja va ser la constatació de que seria un concert molt diferent als viscuts en aquest darrer any, i a l’hora prevista d’inici del concert es va anunciar que encara hi havia 1000 persones per entrar per lo que no començaria fins a ser-hi tots.

I finalment les llums es van apagar i va aparèixer el grup i amb ells les notes del primer tema de la nit, i en aquell moment un calfred em va recórrer al cos, el qual es va mantenir fins que en Santi Balmes, cantant del grup, va prendre la paraula per a donar la benvinguda i la seva emoció va ser retransmesa a tot el públic i no me n’amagaré si reconec que unes gotes varen caure dels meus ulls.

Tot i que al principi del concert em trobava una mica cohibit, veient com tothom o quasi tothom, feia cas de les regles a seguir i portaven la mascareta posada i ben posada, em vaig sentir més alliberat i vaig poder gaudir del concert, no al mateix nivell si hagués estat sense mascareta i podent veure cervesa mentre cantava i ballava, però realment va ser el millor concert del darrer any de pandèmia.

I així va ser com em vaig sentir molt orgullós i content d’haver participat d’aquest concert, el qual venia precedit d’un altre a la sala Apol·lo pioner, i que vol ser una punta de llança per a poder celebrar concerts i festivals aquest estiu.

Alguns creuran que no s’hauria d’haver fet el concert i segurament tindran una opinió molt raonada sobre això, i tots som conscients que encara no estem en una nova normalitat, però si portem un any convivint amb el virus ho hem de poder fer de la millor manera possible, posant totes les eines disponibles a disposició. O es fa d’aquesta manera o es tanca tot, però aquest seguit de mesures que van canviant setmana rere setmana  no crec que sigui la millor solució. Però bé, és una opinió pròpia i subjectiva però a resultes d’haver llegit molt.

I no us enganyaré si també us dic que durant l’emoció inicial per un moment vaig pensar en com seria el primer dia que puguem tornar a fer castells, com ho viuré sent-ne participant o sent-ne públic, i no tinc cap mena de dubte que seria un dia molt especial i emocionant, aixo segur.

I és que en el món casteller també se n’ha parlat de com es podria reprendre l’activitat gràcies al test d’antígens, i encara  que crec que no és el mateix assistir de públic a un concert que fer castells, és una porta que crec que no s’hauria de tancar, tot dependrà de les condicions que hi haguessin.

Però bé, sigui com sigui, el món casteller es tornarà a enfaixar, d’això n’estic convençut.