Ja fa temps que, per molt que de tant en tant pensi en la mort i en la incertesa del que implica i del que hi ha després d’ella, intento viure el dia a dia de la millor manera possible, però la mort està present cada dia i de forma més esperada o menys esperada de tant en tant ens arriba per alguna via d’informació aquella notícia que sempre ens gela el cor: la mort d’un company/a de la Colla.
I així va ser com la tarda d’aquest dimarts em va recórrer al llarg del meu cos tota una sèrie de pensaments després de veure per Twiitter la notícia de la mort del Dídac Garcia Menoyo a través del compte de la colla universitària de Lleida, els Marracos. Poc minuts més tard va aparèixer també el tuït de Castellers de Barcelona per finalment rebre la notícia amb els detalls de la vetlla i de la cerimònia a través de missatge de correu electrònic.
Tot i que divendres a l’assaig el Toni Mañané em va informar que el càncer que tenia el Dídac i que havia dut a sobre durant els darrers anys s’havia convertit malauradament en terminal, no pensava pas que tot seria tant ràpid o potser no havia estat conscient, no sé si va tenir a veure el cansament que tenia en el mateix assaig de divendres ja que tot just al migdia havia arribat de deu dies de viatge de feina a Indonèsia.
El càncer malauradament va deixant víctimes darrere seu i cada vegada acaba amb la vida d’un sempre ens en recordem dels que també hi han caigut abans com el Xavi Vila o l’Alpi.
Per acomiadar-nos d’un company de Colla com sempre ho anàvem a fer amb un pilar d’homenatge un cop acabada la cerimònia de comiat i ja fora de la sala on es va celebrar. Vaig arribar 10 minuts tard però vaig tenir temps de poder entrar a la sala Tibidabo del Tanatori de la Ronda de Dalt, i en comptes de trobar-me un capellà en el cas que fos una cerimònia religiosa o una persona de la funerària en el cas de que fos una cerimònia no religiosa, qui va la comandar va ser el pare del Dídac, el Pascual, el qual després va donar pas a diferents familiars i amics que van donar una bona mostra del que va significar en Dídac per a tots ells. Per finalitzar amb una cançó emblemàtica del Bruce, “Waitin’ On a Sunny Day” que a partir d’aquest dia ja no escoltaré de la mateixa manera, està clar. Em va impressionar com va afrontar tota la cerimònia i el després tant ell com la seva dona, tots dos que també van portar la camisa de la Colla durant uns quants anys, i és que primer es va fer casteller en Dídac i al poc temps va portar-hi els seus pares.
Un cop a fora vàrem poder ser suficients per alçar un pilar de 4 tot i que va ser més pesat de l’habitual, un pilar on hi van participar castellers habituals però com també poc habituals en els darrers anys però que com tots nosaltres sempre tenen la camisa vermella amb ells, i així va ser com la Mar Santiago, el Lluís Bachs o l’Àdama Buaro també van voler estar presents en aquest moment de comiat a en Dídac, amb el qual tots ells havien compartit molts moments dins de la Colla.
Amb en Dídac vàrem compartir molts moments en els castells ja que en molts d’ells estàvem a prop al formar part els dos dels nucli dels castells i també recordo de forma especial quan al 2011, i formant part jo de la tècnica de pilars juntament amb Lo Ramon i la Cinta Lleixà, debutava de terç de pilar de 5 en una actuació a Sant Cugat, i també va arribar a fer castellls al tronc destacant el 4 de 8 al pis de terços. Tot i que aquests darrers anys vivia a Lleida i no era un casteller actiu, està clar que veient el comiat que se li ha fet va ser un casteller que va deixar una gran petjada dins de la Colla. Fins sempre més Dídac!!
El fet casteller vist pel TETE 
Deixa un comentari