Aquest plujos dimarts 21 d’abril ens hem llevat amb la trista notícia de la mort del Josep Sala i Mañé degut al covid-19, tot i que fa ja uns anys que es trobava delicat de salut i ja havíem tingut algun ensurt anteriorment, però tot i això la notícia ha colpit de forma extraordinària (tal i com s’ha pogut comprovar al llarg de la jornada) no tant sols a la colla dels Castellers de Barcelona sinó també al món casteller, a la població de Vilafranca del Penedès, a la de Barcelona i al barri del Clot-Camp de l’Arpa.
Un pare casteller per a molts, diria que per a tots, però en el meu cas segurament és un dels més literals ja que va ser el principal culpable de que comences a fer castells als sis anys i que em pogués transmetre l’estima cap a tot el que representen els castells i el que representa una segona família com és la dels Castellers de Barcelona. I és que va ser al 1984 quan la colla va inaugurar al juny el local social situat al carrer Rossend Nobas de Barcelona, un local on el meu pare de tant en tant anava a fer la cervesa abans d’anar cap a casa fins que finalment el van convèncer per entrar a la colla cap a finals de setembre d’aquell mateix any. I ja l’any següent en una trobada del meu pare amb el Josep al parc de davant del local, aquest va veure un nano que s’enfilava per a tot arreu i li va preguntar al meu pare si era el seu fill, la resposta va ser afirmativa i la següent pregunta ja va ser la definitiva que va suposar l’entrada a la meva colla i és que va dir, “doncs podria fer castells”.
més
El fet casteller vist pel TETE 