Aquest any 2020 està sent un any complicat per tots els sectors, i un dels que no ha quedat lliure dels efectes causats per la pandèmia de la Covid-19 ha estat el de la música en directe, i des de que es va aixecar l’estat d’alarma a finals de juny se n’han fet de concerts però a un nivell molt menor als que és habitual i, com no, havent de complir amb totes les mesures de seguretat i higièniques.
Un dels grups afectats ha estat el dels Pets, que aquest any tenien previst fer una gira de 20 concerts amb 20 cançons que fessin un repàs complert (o quasi, millor dit) a la seva trajectòria de 35 anys dalt dels escenaris i en un format de concert de temes més nous als més antics, a semblança com va dir Lluís Gavaldà al concert celebrat als Jardins de Palau de Pedralbes del personatge de la pel·lícula Benjamin Button. Un grup que segurament té cançons per qualsevol moment: amor, festa, despertat, desamor, trencament, por, enyorança, …
Després de gaudir de la zona village que tenia de tot o quasi tot, i on fins i tot l’organització va proporcionar «capelines» de plàstic ja que durant uns minuts va estar plovent, va ser el moment de pujar fins a dalt de tot, on davant del Palau es situava l’escenari, i davant d’ells les cadires situades complint l’aforament màxim i la distància de seguretat entre elles. Una organització molt atenta i que de tant en tant vigilaven que tot el públic portes la mascareta ben posada en tot moment.
Puntualment el concert va començar amb un tema del darrer disc «Som» (2018), concretament Wittgenstein, per tot seguit clavar un dels hits d’aquest disc La vida és molt avorrida sense el teu cos i tancat els temes d’aquest darrer disc publicat amb No vull que t’agradi aquesta cançó. Tres cançons força diferents però que és una bona mostra de la capacitat de crear cançons de quasi qualsevol estil.
Va arribar l’estona de la pausa amb dos temes tant màgics de l’àlbum «L’àrea petita» (2015) com són Blue tack i L’àrea petita, per tot seguit tocar sols un tema del següent disc «Fràgil» (2010) concretament Per veure’t a tu, segurament la que té més ritme d’aquest disc.
També un sol tema seria recordat del disc «Com anar al cel i torrnar» (2007), i va ser la cançó que dóna nom al dics, un dels autèntics grans èxits del grup.
I arribem al 2004, l’any que es va publicar un dels discs que va suposar un punt d’inflexió a la carrera del grup i segurament la confirmació per part de la crítica musical «Agost», i d’aquest disc dos clàssics Agost i Pau.
I encara al segle XXI, del disc «Respira» vam tornar a gaudir del Hospital del Mar.
Ens endinsem ja al segle XX, o també a l’època més vintage del grup, començant amb el disc «Sol» on van interpretar una de les cançons que a mi m’agraden més per tot, crec que és una cançó rodona a tots els nivells, parlo com no de Por.
I vam arribar al disc que ha estat el que han venut més còpies en tota la seva història, parlo de «Bon dia» i del qual van recuperar Massa jove per fer-me gran, a l’espera de que als bisos arribés un dels seus grans èxits.
Del disc «Vine a la festa» (1995), el qual va ser un disc en directe, van recuperar una cançó que sols van publicar en aquest disc, una cançó senzilla però que diu molt, Núria.
Era el torn de «Brut Natural» (1994) i aquí es van deixar anar amb dos temes, el nostàlgic Pantalons curts i genolls plats i el que va propiciar l’ocasió per a que cantés el baterial del grup, en Joan Reig, Segon plat.
Hagués estat el torn de «Fruits Sex» (1992), però ja fa anys que sembla que aquest disc ha quedat en l’oblit del grup, quan jo considero que té cançons molt bones, algunes de rock, altres de pop i balades, com Un dimecres qualsevol, Silenci criminal o Ni cas, per sols citar algunes.
Del disc «Calla i balla» (1991), el qual va ser el disc que em fa conèixer al grup quan era adolescent, van recuperar tres temes clàssics Està plovent, S’ha acabat i Tarragona m’esborrona.
I arribàvem ja al primer disc, al «Els Pets» (1989), on van recuperar de nou Vespre, cançó que cada cop que l’escolto en directe em torna a posar la pell de gallina i on el públic va demostrar que es pot cantar, i bé, amb mascareta.
Hora dels bisos i van començar amb No t’enyoro, del disc «Brut Natural», una bona mostra del que un pot dir quan ha trencat un amor i no pot reconèixer que continua ben present l’amor Van tornar al «Calla i balla» amb un tema que crec que havia sentit poques vegades en directe Com més et coneixo més m’agrada del teu gos.
No podia faltar Jo vull ser rei de «Brut natural», cançó més d’actualitat que mia, i finalment el tancament de la festa va ser el gran clàssic Bon dia del disc homònim.
Ja a l’hora d’acomiadar-se del públic va sonar la versió dance que s’ha publicat aquest any de la cançó La vida és molt avorrida sense el teu cos.
En resum, un concert excel·lent, demostrant que la cultura és segura sempre i quan l’organització i el públic posi de la seva part, i així va ser, un comportament de 10. Sempre un troba a faltar cançons, i en aquest cas amb el format que era crec que encara és més incomprensible que del disc «Fruits sex» no siguin capaços de tocar ni una sola cançó, i que del primer disc sols recuperin sempre Vespre quan hi ha altres cançons que podrien tocar sense problemes, també per a que les noves fornades coneguin un grup amb un estil diferent o per poder escoltar versions diferents d’aquelles cançons tant primitives però tan autèntiques.
Malgrat tot, Visca els Pets!! I que sigui per molts anys més!!
El fet casteller vist pel TETE 
Deixa un comentari